Crítica: Entremeses, de Miguel de Cervantes, al Teatre Romea

Publicada el 22 de maig a Llegir en cas d’incendi

entremeses

Els entremeses tradicionals del teatre espanyol entesos com espai on somiar, on hi té cabuda la crítica, però sobretot on els instints humans es troben a flor de pell. La companyia del Teatro de la Abadía de Madrid ens arrossega a l’atmosfera intel·lectual de tres obres de Miguel de Cervantes fent explícita aquesta reflexió, emprant per a tal objectiu sons d’animals, cançons, esperit de celebració i sobretot un bon raig d’actitud picaresca. L’aparició d’aquests temes i el seu desenvolupament durant les dues hores d’espectacle es justifica com a prolongació narrativa d’aquest nucli conceptual fort, fet que demostra el gran treball d’estudi i comprensió que s’ha dut a terme (o es va dur, fa vint anys, quan es va estrenar aquesta producció) tan de les obres en qüestió com del gènere de l’entremés en si.

Les peces presentades, La cova de Salamanca, El vell gelós i El retaule de les meravelles constitueixen un conjunt on la gelosia i la passió desenfrenada, la mentida i la confiança, i la ignorància i la malícia es donen la mà per a posar en evidència les qualitats inherents a la naturalesa humana, però sense voler de cap manera posar-hi cura. És possiblement aquest esperit de resignació el que atorga aire d’autenticitat a les peces, on la caricatura pren tota càrrega de crítica, però on també se la comprèn precisament per ser tal i com és. Per això és tant valuós haver aconseguit una caracterització tan acurada dels personatges  que visiten fins el 7 de juny el Teatre Romea: si aquests últims no fossin fidels a allò que Cervantes havia pensat, el seu rol al·legòric quedaria incomplet. Afortunadament, el treball del director i dels intèrprets contribueix a explicar detalladament com són tots els personatges, aprofitant cada oportunitat que ofereixen tant el text com els moviments escènics per a donar forma i figura als habitants de l’univers cervantí.

Tot i alguns instants d’excés on la ironia del text no s’acaba de resoldre i s’opta per falta de subtilesa (especialment en instants de càrrega sexual), aquests Entremeses aconsegueixen fer explícit el ritme intern de les peces, construint els clímax pas a pas, i donant a entendre que aquest teatre, per a ser doblement efectiu, necessita fer evidents els trucs amb els quals juga, però sense deixar de tenir present allò que s’està explicant. Que els canvis de vestuari es duguin a terme damunt l’escenari afavoreix a que el factor humà sigui també present en tot moment: ens permet veure que la companyia no només ha fet un treball excel·lent preparant les representacions, llegint i entenent el contingut que ofereix Cervantes, sinó que també s’ho passen bé damunt de l’escenari interpretant.

Aquests Entremeses devenen llavors una festa cultural, on somniar està permès sempre que es faci bé la feina. Qui hagi treballat podrà permetre’s el luxe de donar una altra ullada a la naturalesa invariable de l’ésser humà, on més enllà de divergències estilístiques i lingüístiques amb el context de Cervantes, la comèdia, la nostra comèdia, hi segueix sent present, i on els drames del dia a dia es concentren en instants de gran profunditat i coneixement. Són les metàfores cervantines les encarregades de mantenir-nos en tot moment amb els peus a terra, fent-nos buscar el contingut humà de cada referència, però la seva riquesa i originalitat ens força a anar també més enllà del text, funcionant com a trampolí cap a la capacitat d’inventiva present dins de cada espectador.

I és que el text de Cervantes demana activitat per part de qui el visita: una comprensió passiva de la representació implica no aprofitar l’oportunitat de somiar que ofereixen els de la companyia del Teatro de la Abadía. És al mateix temps oblidar que si el passat té alguna influència damunt nostre és precisament perquè nosaltres ens involucrem conscientment amb ell. Per tant, què millor per a recordar l’origen de la nostra tradició teatral que fer un salt històric uns segles cap enrere? Podrem així recordar que nosaltres formem part d’alguna cosa més gran, i podrem entendre de nou que els problemes i els conflictes tenen sempre un final feliç si fem que l’humor i la reflexió ens acompanyin dia a dia. Serà possible així acabar cada jornada estirant-nos al llit i cantant, pensant sobre què som, però sobretot fent possible el somni, somni reparador i que rejoveneix, somni que ens fa honestos i generosos. Exactament com es mostren els del Teatro de la Abadía amb aquests Entremeses de Cervantes, intemporals, excitants i profunds. Dignes de la tradició que tant aprecien, i que tant s’esforcen per portar al públic. No s’ho perdin.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s