Crítica: Lucia di Lammermoor al Liceu

Publicada a Llegir en cas d’incendi el 6 de desembre de 2015

Sovint es defineix la música romàntica italiana de primera meitat del segle XIX com a música plenament idealista, desvinculada totalment de la realitat, construïda a partir d’estereotips, d’universos tan estables i monolítics que, davant la primera amenaça de canvi, prefereixen ser destruïts; millor la mort que viure amb la corrupció del desig insaciat, millor morir que ser sotmès/a a quelcom no desitjat, que viure amb l’estampa de la humiliació. Personatges com la Norma de Bellini, que es sacrifica per a mantenir l’statu quo, o Lucia de Lammermoor, incapaç d’acceptar la seva situació familiar i política, són paradigmes d’aquest estat polaritzat en el tot o res.

Més endavant, el Verdi madur portarà aquests conflictes a una esfera més humana, convertits en conflictes quotidians, malgrat es trobin aquests també en grans corts (Aida) o ficcions fantàstiques (Il trovatore). A diferència de la música dels seus precursors, les òperes de Verdi presentaran una partitura més pesada, amb més cos orquestral, amb textures carnals i passionals. Donizetti i Bellini, per contra, treballaran amb la línia melòdica com a element indispensable d’expressió, com a vehicle predilecte per a transmetre el drama a l’espectador, de gran lleugeresa i bellesa etèria, però també arrasadora i efectista. Serà en les obres d’aquest període on l’estil de cant belcantista trobarà alguns dels seus exemples més representatius, cant basat principalment en la lectura acurada i precisa de la partitura, on la inflexió que es dóna a cada melodia pot canviar la percepció que es té del personatge, i per tant un tipus de cant on l’expressió ha d’estar sempre supeditada a l’estil. Tot i així, el gran mèrit dels i les cantants que ens han deixat representacions belcantistes històriques, és el d’haver aportat una lectura personal però expressiva de la música, que sovint redefineix el que s’ha fet anteriorment, però també allò que es farà de cara el futur. En aquests casos hi trobem tècniques de cant solidíssimes, que permeten als cantants jugar amb la veu, modular-la, convertir-la en els instruments eteris però de gran expressivitat que buscaven els compositors romàntics, però també personalitats inconfusibles que converteixen abstraccions musicals en crits d’angoixa, sospirs d’amor i promeses de venjança, transcendint els límits imposats per la partitura, però sempre a partir de la lectura fidel d’aquesta.

Tot això ho trobem a Lucia di Lammermoor, representant paradigmàtic del belcanto. La seva principal virtut és envoltar l’espectador, ja des de l’inici, amb melodies de gran alçada dramàtica, de tensions que arriben periòdicament, a la manera de l’onatge marí, i que manté un nivell d’energia extraordinari. No tota la partitura és igualment inspirada, creativa i sorprenent, però la força emocional és de gran densitat, i manté l’espectador en constant excitació. En mans de bons intèrprets, pot devenir una experiència inoblidable. La vetllada viscuda al Liceu va donar indicis de què aquesta Lucia pot esdevenir, per diversos factors, un dels punts forts a nivell de veus i cant d’aquesta temporada, especialment per l’estrena de Juan Diego Flórez com a Edgardo, però també pels diversos cantants que interpretaran l’òpera al teatre aquest mes de desembre. Servidor va tenir l’oportunitat de poder gaudir d’un repartiment que pot arribar a proporcionar nits notables, sobretot quan portin una mica més de rodatge.

En el paper de Lucia di Lammermoor podem sentir a María José Moreno, una de les poques sopranos espanyoles capaces de tirar endavant un paper tant exigent i donar bons resultats. La seva és una veu de mida mitjana, de timbre càlid i bell, amb capacitat molt digne per al cant de coloratura, i amb una projecció ben resolta que permet modular la veu per a poder interpretar correctament les inflexions musicals i dramàtiques del personatge. Un únic però el trobaríem en què no sempre manté la continuïtat i homogeneïtat dramàtiques, ja que algunes vegades es té la impressió de què la seva efervescent personalitat sembla un obstacle per a mantenir la rectitud interpretativa en els petits detalls que s’exigeix en aquest paper. Tot i així, l’escena de bogeria de l’acte tercer és un goig de principi a fi, expressiva i dramàtica, no especialment sorprenent, però de gran volada. Estem convençuts que aportarà moltes nits de gran espectacle pirotècnic i intensitat dramàtica al coliseu barceloní.

L’amant desolat, Edgardo, el va interpretar un notable Ismael Jordi. De veu no especialment bella, sí que presenta un control tècnic excel·lent de l’instrument i del fiato, un volum adequat, gran musicalitat, i és també un bon coneixedor de l’estil belcantista, malgrat que vam trobar a faltar un grau més d’elegància en la seva interpretació del rol. Les seves escenes amb Lucia eren de gran intensitat dramàtica, i la secció final de l’òpera la va oferir amb molt bon gust i expressió, oferint una lectura tampoc especialment sorprenent, però sí sentida del “Tu che a Dio spiegasti l’ali”, emprant els reguladors amb gran efectivitat i convencent, així, en l’últim gir fatal i dramàtic de l’òpera. També es produïa un efecte curiós quan sortia a l’escenari, on semblava motivar i centrar la resta de companys de repartiment, fent que el conjunt guanyés en qualitat i intensitat. Així doncs, un punt fort sens dubte de les representacions d’aquesta Lucia di Lammermoor.

L’Enrico Ashton de Giorgio Caoduro també mostrava solidesa tècnica, amb domini de la respiració, però va iniciar la funció amb un timbre poc agraciat. A mesura que avançava la funció, però, vam tenir la sensació que la veu guanyava en qualitat, tant de timbre com de control del vibratto. La seva interpretació no va resultar sorprenent, però tampoc va acabar molestant.

Una de les sorpreses de la nit la va proporcionar el jove baix croata Marko Mimica, amb una veu de timbre molt bell, envellutat, de gran volum i rotunditat, només embrutat per entubaments ocasionals, tant en el registre agut com en el greu, i a qui voldrem sentir amb més freqüència. La seva interpretació, rigorosa, no estava exempta d’emoció, i els seus aguts d’insultant facilitat omplien la sala del teatre. Per acabar, així com les aparicions d’Ismael Jordi a l’escenari afavorien al millor funcionament de la representació, la veu de Mimica permetia al conjunt sonor sonar encara millor. Si les seves interpretacions es mantenen a la mateixa alçada, pot acabar esdevenint un dels baixos a seguir dins l’escena contemporània.

La resta de repartiment va complir amb professionalitat i bon gust, així com també ho va fer el cor de la casa. A destacar la direcció elàstica, dramática però lleugera de Marco Armiliato, seguidor atent del drama, desenvolupant-lo en un fraseig elegant i expressiu, però gens carregat de metafísica innecessària. Acompanyava i embolcallava les veus, atorgant-les el protagonisme, però sense oblidar tampoc l’enorme rellevància del rol de l’orquestra. Com resulta habitual, alguns errors en els vents de l’orquestra van desdibuixar una lectura que, de tant neta, pot semblar senzilla de fer, però que no podria quedar més lluny de la veritat. Així doncs, notabilíssima i molt agraïda direcció del director italià.

S’ha de dir que la posada en escena va resultar totalment prescindible; llevat d’alguns pocs cops d’efecte, produïa la mateixa impressió que una representació semi-escenificada. La interpretació de la obra per part de Damiano Michieletto resulta superficial, poc original, afectada i totalment prescindible. Res més a dir d’aquesta Lucia de Lammermoor, tan sols aconsellar tothom que la vegi, aficionats a l’òpera i nouvinguts. Podem dir, sense cap mena de dubte, que aquestes representacions seran notables, i que no gaudir-ne resultarà complicat. L’únic però, són els estossecs i sorolls d’un públic que manté, desgraciadament, la seva mala educació. Per sort, Donizetti i uns intèrprets sòlids permetran als espectadors que ho vulguin realitzar un viatge fantàstic a l’univers idealista i exagerat de l’Escòcia del segle XVII, per a perdre’s en la riquesa dramàtica i melòdica d’aquesta obra fonamental, plena d’energia, vitalitat i de tragèdia romàntica.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s