Urbano i Almirall i de Sucre a Bombon Projects

Josep i els seus Germans diu Thomas Mann que a vegades el cel i la terra es confonen, que les coses que hi ha a dalt i hi ha a baix no sempre es mantenen en una mateixa posició i que es poden desplaçar. També afirma que és fàcil comprovar com sovint allò que ens sembla diví, sobrehumà, esdevé vulgar, mundà; com elements del nostre món es converteixen pels motius més variats en representacions d’una força sobrenatural, i com les forces màgiques poden afectar el nostre món; “l’amunt” i “l’avall” en rotació, allò diví i allò insignificant donant voltes i intercanviant les seves posicions en un moviment incessant.

Passat un temps de que allò diví hagi caigut a la Terra i que quelcom terrenal hagi ascendit al cel, aquests termes s’inverteixen de nou i el que era entre els núvols cau en l’oblit i allò atrapat al fang terrenal ascendeix – un altre cop en moviment, altre vegada en rotació. Això ho anomena Mann (parlo de memòria) una roda que gira, que completa un cicle amb cada gir de 360º, i que serveix per a mantenir l’interès dins d’un món que no canvia, on només hi ha un Déu immortal i (pràcticament) immutable, i un fang en constant moviment que pren (i es desprèn de) forma per a mantenir-lo, a ell, distret.

El text de la Caterina Almirall per a l’exposició d’Aldo Urbano i J. M. Sucre a Bombon Projects (disponible aquí) comença així:

“Diu l’Aldo Urbano que a força de repetir el gest, de dedicar- hi molt d’esforç, pot passar que confonguem el dalt amb el baix, i en aquest estat de transició fluctuant ja no sapiguem si estem pujant o baixant. Els joves són vells i els vells renascuts. La relació entre l’Aldo Urbano i en J.M. de Sucre es basa en aquesta confusió, una confusió entre dalt i baix, entre pujar i baixar”

Les similituds entre els conceptes de transició d’Almirall/Urbano i de Mann són aparentment significatives. Mann al seu llibre parla per exemple del vell Elièzer qui, malgrat viure al present, coetani de Josep i mestre seu, al llarg de la seva vida no ha fet altra cosa que reviure i repetir, pas per pas, la vida d’un Elièzer pretèrit que va trepitjar la Terra centenars d’anys abans que ell. El passat es repeteix en el present, i això porta al nostre Elièzer a que confongui la seva vida amb la del seu predecessor. A més, l’Elièzer nou té els mateixos atributs que l’Elièzer vell: és vell i savi. I tot i que ningú els ha vist mai junts, tothom sap que físicament són, si no idèntics, sí molt semblants.  Doble confusió, per tant, pel pobre Elièzer.

Almirall escriu que, mitjançant l’esforç repetit i prolongat, la identitat es projecta més enllà de la seva realitat: que en el fer, en l’acte de fer, la persona es pot arribar a desfer de sí mateixa i perdre els atributs que la caracteritzen. Ja no importa si res és a dalt o a baix – perquè l’experiència humana ha sigut transmutada. I com a resultat d’aquest acte de canvi trobem el següent:

“L’Aldo Urbano i en J. M. de Sucre comparteixen la voluntat de que les formes que pinten produeixin alguna cosa més enllà d’elles mateixes, pintar implica afectar el futur”

I aquí és on ens separem de Mann. La transmutació és tractada a Josep i els seus germans com un mecanisme més de la realitat divina per a gestionar-se, amb l’objectiu final de deixar-ho tot igual. El canvi és entès com a manteniment de la igualtat. Per a Urbano i de Sucre, segons Almirall, el futur pot ser precisament modificat amb la transmutació. Menciona l’or, per exemple una font tradicional de riquesa, i que faria un pobre ric. També es menciona el color, font de coneixement dins l’àmbit artístic, i de nombrosos escàndols en la història de l’art. Així doncs, el futur no ve decidit per instàncies superiors, sinó que pot esdevenir resultat de la creació artística. Elièzer no serà per decisió de Déu, sinó que haurà decidit convertir la seva vida en una metàfora de l’Elièzer precedent. Passat i futur units no per un present immutable, com a l’univers de Mann, sinó per un present que transgredeix el seu estat, que busca un més enllà a partir d’ell mateix, del seu aquí i ara, per a ser múltiple.

Afegeix Almirall que les obres d’Urbano i de Sucre tenen una funció concreta: en el cas de Sucre, el que es busca és protegir la privacitat, l’ésser, dels lladres, dels que impedeixin l’execució del viure amb normalitat. L’obra d’art és un retrat literal d’aquesta voluntat, del rebuig de l’aliè perjudicial.

En el cas d’Urbano no queda tant clar. Les seves obres, com ja comentàvem el 2015, ofereixen un estat en suspensió, un instant de dinamisme capturat en tela, com feien les fotografies de Muybridge al segle XIX quan representaven els diferents estadis del moviment dels cavalls. La voluntat d’Urbano és així clarament analítica, com Kandinsky quan juga amb formes i colors, seduïnt i violentant, qui sap si amb una mirada sorneguera, per a definir un instant de relacions. I anem més enllà: com Kandinsky, no presenta un interès en mostrar la realitat fotogràficament, de manera que es pugui reconèixer. Però com Muybridge, vol referenciar un o diversos estadis d’una evolució. La seva obra presenta així una doble ambició: capturar el moment en tota la seva complexitat, i alhora fer-ho de manera transparent, explicativa, analítica per a que se la pugui percebre. Extreure els elements imprescindibles d’un estat circumstancial per a oferir-lo al món en la seva singularitat i en la seva relació amb l’univers.

I sí això ja era present en obres anteriors d’Urbano, ara hi trobem també una certa maduració formal, una construcció més complexa i ambiciosa de formes i colors en abstracció, més tranquil·la però amb més abast. Figures que podrien provenir d’un entorn floral i natural es veuen sotmeses a una visió decorativa, clarament afectada per una concepció de la naturalesa sotmesa als gustos i desitjos de l’home, però alhora aliena a qualsevol element terrenal recognoscible .

Allunyat de qualsevol mostra d’afectació o emoció, els éssers d’Urbano es mantenen a ells mateixos per a justificar-se, en el present i el passat. L’efecte que aquestes obres tenen sobre el món, la funció que mencionàvem, no se’ns fa evident a primera vista. Però hi trobarem una pista al text d’Almirall:

“La pintura és un portal. Passem a través d’ella. Les pintures compleixen una funció hipnòtica i seductora, per això no són racionals sinó impulsives. La forma visible d’alguna cosa que està passant. Aquestes pintures, l’Aldo, i segurament en de Sucre també, i potser tu i jo també, ja les havíem vist en somnis, perquè vénen a buscar-nos des d’un altre món, com si ja existissin abans de ser pintades. A la vegada no acaben d’existir mai, perquè sempre estan canviant, en un món que és ordenat, i aquest ordre permet crear coses noves a cada instant de manera que no puguem retenir quasi res a la memòria i cada vegada que mirem és la primera.”

Potser el que busca Urbano és oferir un estatisme que ofereixi un mirall a aquest món canviant, un punt de trobada constant dins la transició inacabable, un pas únic i singular dins el girar constant de l’univers, on “a dalt” i “a baix” es perden en un tombar infinit i sense final, la serp que es mossega la cua, l’ouroboros que menciona Almirall. Un espai de llibertat, desvinculat i que se sustenta a ell mateix, però alhora incomprensiblement real i proper. Un art universal, transmutador, que converteix la pintura en portal i ofereix un diàleg constant, sense pressa ni sense pressió però sempre present, uns ulls oberts dins la realitat que gira la nostre voltant. I a diferència del Déu egocèntric de Thomas Mann, que juga a distreure’s amb la creació del món, l’obra abstracta d’Urbano té quelcom d’implicació en el dia a dia, en la quotidianitat, que és molt difícil de passar per alt. És aquest valor social, i també el valor artístic, el que fan de les exposicions d’Urbano una cita sempre satisfactòria amb l’art.

Fins el 21 de setembre a Bombon Projects.

Anuncios

Això són gelats o muntanyes? Art i reflexió a La Puntual

Publicat a Llegir en cas d’incendi el 30 de setembre de 2015

unnamed (2)

A l’última exposició de La Puntual (Sant Cugat del Vallès), combinacions de colors impossibles esdevenen muntanyes. Aquestes han estat esquitxades, o ho estan sent en aquest moment, per pertorbacions, potser sísmiques, poder psicològiques, o qui sap si metafísiques. Al mateix temps, diverses figures sorgeixen d’un espai més enllà de la muntanya , o potser d’un espai més proper, i han resultat també afectades per les mateixes, o d’altres, pertorbacions. I els colors i formes de les figures entren en una relació mutant, variable, amb la muntanya. La muntanya, potser símbol universal d’estabilitat i constància. Les figures (els gelats?) potser representants de la varietat, el contrast, el xoc. I què en traiem, d’aquest vaivé entre coses i relacions, formes i pertorbacions? La sensació de que el present no és tant lluminós com ens indiquen els colors que omplen els quadres, vius i de gran impacte; però no perquè no ho sigui, de lluminós, que potser ho és, o potser no, sinó per una qüestió més profunda: si els quadres ens semblen obscurs és per la por que tenim al canvi constant.

I és que aquest és possiblement el concepte que trobem en estat pur dins de l’exposició: la ruptura que es produeix en un instant específic, i les energies que el defineixen. Aquest podria ser el tema que, sota combinacions de formes abstractes diferents, es repeteix: l’abans, el durant i el després d’un esdeveniment, tots tres presentats simultàniament, mostrant la cadena d’accions que han portat al pre a convertir-se en post. Aquesta petita narració es presentaria capturada en una sola imatge, com si es tractés de l’explicació gràfica d’un fenomen biològic en un llibre científic, però que no fa explícit el seu contingut. El canvi, en tant que no faria referència a cap objecte específic, quedaria capturat en la seva noció més elemental, la diferència, el salt entre l’abans i el després; ja sigui dins un entorn orgànic i biològic, o un experiment amb ones sonores, la modificació queda sempre subratllada. La diferència, element de distanciament i obscuritat per antonomàsia, seria allò que Urbano plasma sense donar-nos cap altre tipus d’explicació. El que és ja no és el que era, i el que vindrà no ens resultarà fàcilment comprensible.

Així doncs, formes recurrents i variacions, constàncies i contrastos, es produeixen en les obres més recents d’Aldo Urbano (Palau-Solità i Plegamans, 1991), pintor de decidida trajectòria professional (la Galeria Balaguer el representarà a la fira Swab d’aquesta tardor), i que presenta aquesta exposició sota el comissariat de Caterina Almirall (Sant Cugat del Vallès, 1986), amb qui ha col·laborat en altres projectes (El Gran Muelle). La present exposició, titulada Are those icecreams or mountains?, resulta així un esforç a quatre mans. La història de com ha estat constituïda l’exposició té força suc, i és que un altre artista resident a Granollers, anomenat Ángel, també hi presenta obres, tot i que des d’un punt de vista genuïnament interessant.

unnamed

La seva aportació a l’exposició sembla resultat de la petició expressa d’Urbano i Almirall, el primer dels quals va trobar idees captivadores dins la pràctica d’artista de l’Ángel. Aquest últim regenta una botiga de llaminadures, mentre que l’altre és resident d’una fàbrica de creació propera. Diu Urbano que de gran vol ser com Ángel, “pintar les seves xuxes“, com si estar envoltat de llaminadures hagués, d’alguna manera, afavorit la praxi artística del pintor. Ángel seria un creador amateur, no professional, però coneixedor de la història de l’art, ja que no només vincula la seva producció a una corrent artística, la pintura “naïf”, sinó que també duu a terme una reflexió sobre la seva obra, tal i com ens segueix explicant Urbano al full informatiu. Ángel busca “donar forma a estampes d’una visió passada, entretenir-se recordant…”, i això resulta d’especial interès en un entorn cultural on la praxi de l’artista pot incorporar dins la seva obra la reflexió d’artistes forans,  alternatius, “més enllà del marge”, com en el cas de les obres d’Emma Kay i Andrés Fernández al MACBA. Els dibuixos d’Ángel prendrien rellevància al costat de les obres d’Urbano en pretendre dibuixar el record de quelcom, mentre que els quadres del pintor oferirien abstraccions pures. La tècnica de pintura naïf s’oposaria a l’entrenament acadèmic i professional. La discreció a la virulència, la claredat al misteri. Tot un joc de relacions, de similituds i oposicions, expressada en la relació entre quadres i dibuixos.

Així, la noció de diferència, que com hem dit anteriorment donava cos a l’obra més recent d’Urbano, torna a aparèixer, però expressada dins un altre context. En aquest cas, seran les paraules d’Almirall les que ens delimitaran el camí a seguir. “Quina és la diferència entre un pintor naïf i un pintor professional?…” es pregunta la comissària, i segueix: “La concepció d’un dins i un fora (…) dibuixa una situació en què els binomis són necessaris per descriure les coses en si”. Professional i amateur, ortodox i heterodox, unitat i alteritat. Tot això ho trobem entre els quadres que presenten Urbano i Ángel, i aquesta multiplicitat l’aprofitarà Almirall per a desenvolupar un dels objectius de l’exposició, emprant idees del filòsof italià Giorgio Agamben: esborrar la línia que genera la dicotomia, la diferència, seria aturar la creació de sentit que genera, però en tant que aquesta línia no és fàcilment recognoscible, ja que es troba amagada en les tenebres de la creació contemporània, resulta molt difícil especificar quin paper juga cada element, què s’ha de destacar de cada creació particular, quina escala de valors pren preponderància respecte les altres. Almirall busca, així, generar dubtes sobre la relació mateixa que s’estableix entre els quadres dels pintors, però no perquè aquesta no sigui evident, que potser ho és, o potser no, sinó perquè amb les obres de l’exposició el que es busca és capturar una  relació concreta, específica, però que tal i com fan els quadres d’Urbano, s’oblidi de dir-nos a què està fent referència. El que quedarà, al final, serà la sensació d’haver observat quelcom màgic, un fet que no podem explicar. La pregunta “Are those icecreams or mountains?”, divertida i exagerada, dolça i àrida, quedarà sense resposta, però no sense haver remogut el nostre cervell.

unnamed (1)

I si per a nosaltres les obres i textos de l’exposició han resultat encisadores i alhora misterioses, com un joc, però profund i ple de contingut, de la mateixa manera podem descriure l’organització de l’espai amb què Almirall i Urbano han creat l’exposició, amb una atenció al detall absoluta, i aprofitant els recursos de La Puntual. Imatges extretes del taller del pintor a una paret, una màquina de fer cotó de sucre al centre, quadres naïfs i professionals organitzats per parelles, però també sèries i variacions de motius, reminiscències entre obres que es troben en parets oposades dins l’exposició, música, i una il·luminació que enforteix els colors dels quadres. Tot un entramat de factors que constitueixen una experiència formidable, però que demana atenció per part del visitant.

Are those icecreams or mountains? aconsegueix, doncs, crear un espai on la dinàmica artística i la reflexió estètica es donen la mà per a establir un “estat de la qüestió” tant plural i simple, confús i evident, com la societat del nostre temps. I si el camí per pujar la muntanya no resulta exempt d’esforç, també diem que la dolçor del gelat amb què el seguim fa que l’experiència sigui indubtablement positiva, generosa, i per a recordar. Urbano, Almirall i Ángel, ens conviden a celebrar la creació, des de molts punts de vista, però sense perdre el bon humor i les ganes de viure. I qui sap si, en el fons, el camí que estem seguint pujant la muntanya no sigui res més que la cúspide d’un gelat descomunal. En aquest cas, la boca que necessitaríem per a degustar-lo seria també gegant. Però, reflexionant, també podríem buscar altres maneres de gaudir-ne, de l’icecream monstruós, com deixar-nos caure per la pendent. Lliscant gelat avall, quin fotimer de coses que podríem veure.

Deixarem que siguin Urbano, Almirall i Ángel qui, en properes ocasions, ens expliquin què veuríem gelat avall. Fins llavors, tornarem a La Puntual, i tornarem a reveure i rellegir allò que ens ofereixen, perquè no només és un viatge plaent, sinó també sorprenentment profund. No s’ho perdin.