Crítica: Siegfried, de Richard Wagner, al Gran Teatre del Liceu

Publicada el 12 de març de 2015 a Llegir en cas d’incendi

siegfried

Siegfried de Wagner és una obra d’indubtable dificultat, no només pels múltiples intèrprets que farceixen les seves escenes, sinó també pels innumerables matisos que la música ofereix i que l’orquestra ha de presentar amb dues vessants: una dramàtica, que acompanyi el desenvolupament de la història, i una d’altra conceptual, que es presenta en forma de leitmotivs i que estableix les diferents lectures que es poden fer de les paraules que diuen els personatges però també del que succeeix en escena. Així doncs, aquesta segona jornada de L’Anell del Nibelung, punt de referència wagnerià per excel·lència, exigeix un treball conjunt entre tots els membres de l’equip que resulti tan entretingut com revelador.

D’això mateix en parlava Irene Theorin als periodistes i, efectivament, l’espectacle que ahir vam poder veure al Gran Teatre del Liceu va demostrar que s’havien fet els deures. Theorin, tot i aparèixer només a l’última escena de l’òpera, va presentar una Brünnhilde adorable, innocent però vigorosa, sensible però amb la força necessària per a transmetre l’èpica de la millor tradició wagneriana. La seva emoció i elegància a l’hora d’enfocar les notes en piano pren la mateixa força que el crit final de joia i excitació, davant d’un Siegfried enamorat i en plena efervescència hormonal. Theorin ens va recordar el que és una bona soprano wagneriana, dramàtica però de cant elegant, visceral i precís.

El major desencís de la nit ens el va presentar Stefan Vinke, que substituïa a Lance Ryan en el paper titular, baixa per procés gripal. Si Siegfried és un paper heroic, que demana presentar joventut en les seves facetes arrogant i sensible, i que esdevé una barreja d’amor i por quan coneix Brünnhilde, Vinke va oferir un personatge sense noblesa, amb aguts solvents durant els fortes, però incapaç de poder projectar correctament el seu registre mig i greu. Siegfried va perdre, per tant, la puresa de caràcter musical que el constitueix. Amb un inici força deslluït, Vinke va millorar durant el primer acte per a acabar oferint una excitant interpretació a l’escena de la forja, però les seves carències van afectar els diàlegs amb Wotan, Brünnhilde i Mime, que van perdre bona part del seu misteri.

Mime era interpretat per un excel·lent Peter Bronder, grotesc, tràgic i còmic, de gran visceralitat i potència, i en perfecta sintonia amb la personalitat destructiva del personatge. El Vianant d’Albert Dohmen va pecar de certa fredor en les aparicions dels actes primer i segon, reservant-se per un acte tercer on va fer aparèixer Wotan en les seves facetes divina i resignada. La veu, d’indubtable bellesa, i un cant ferm i líric, van prendre la personalitat del déu durant la seva discussió amb Erda, i va adquirir gran fermesa en l’últim conflicte amb Siegfried.

L’Erda d’Ewa Podleś ens va fer recordar que el drama wagnerià té origen en mitologies força allunyades de l’experiència humana tan bon punt va obrir la boca. Mostrant la seva característica personalitat, Podleś variava de timbre molt sovint per a reforçar la interpretació de la deessa. La interpretació global en va sortir lleument perjudicada, però el dramatisme del seu personatge va posar en evidència la seva comprensió del personatge.

L’Alberich de Jochen Schmeckenbecher va realçar la part més desencantada i lúgubre del nibelung, amb un cant bell però poc destacable. Andreas Hörl com a Fafner ens va oferir moments esfereïdors, i la seva mort davant de Siegfried va resultar molt convincent. L’ocell de Cristina Toledo, de gran bellesa, va resultar molt adequada a la línia de cant del personatge.

La lectura de Josep Pons va resultar convincent, malgrat que l’orquestra en diverses ocasions no va arribar a sonar del tot resolutiva. Tant efectiva com efectista, la interpretació de Pons era juganera, tal i com el mestre de Puig-Reig ens havia dit a la roda de premsa, però sense perdre profunditat. Els dotze anys que van passar entre Die Walküre i Siegfried van servir, segons Pons, per a que Wagner guanyés en síntesi, condensant la música, però alhora guanyant en complexitat. L’orquestra del Liceu a les seves mans va sonar per tant intensa però també atenta i detallista.

La posada en escena de Robert Carsen, estrenada a Colònia, ens va presentar l’inici de la fi dels déus a partir de pinzellades petites, tot i que fent us de grans recursos quan ho marcava el llibret. Carsen ens presenta Notung com a veritable motor de la història, caracteritzant a partir d’aquesta la joventut inconscient de Siegfried, però també el seu poder destructor, com quan vincula Notung al gran tronc inclinat que governa el primer acte. Els jocs, però, no s’aturen aquí, ja que el mateix arbre inclinat es recupera com a boca de Fafner, el drac, que Carsen mostra en aquest cas a través d’una retroexcavadora gegantina, les pinces de la qual esdevenen una boca de dimensions monstruoses. Així, els déus (i especialment Wotan) devenen responsables últims de la misèria dels éssers terrenals, en trencar les barreres entre natura i constructe, aturant processos de creixement naturals (els arbres tallats del bosc), i afavorint només la construcció d’allò que els convé, com fan avui en dia els magnats de qualsevol país. Aquest fet pren especialment rellevància amb el conflicte d’Ucraïna, vinculació que Eike Ecker, responsable de la reposició de Siegfried, ja autoritzava a la roda de premsa, en dir que la renovació de Carsen de les seves posades en escena era una realitat, a mesura que també canviava la situació político-econòmica internacional.

Una vetllada, així, irregular, però amb prous encerts com per a que valgui la pena recuperar un Siegfried que, tot i la seva llarga durada (4h 55’ amb entreactes), ofereix un Wagner intens, apassionant, i sempre sorprenent.