És vergonyós fer el que faig. Genera vergonya en els altres.
És vergonyós fer el que fan els altres. Em provoca vergonya a mi.
Llavors el problema no deixa de ser la vergonya.
I què provoca la vergonya?
Un conflicte entre la rectitud, allò que s’ha de fer, i el que es fa. El que fan, i el que haurien de fer.
I quina solució hi trobo?
Ara per ara, cap.
Obediència absoluta cap a l’alteritat=desastre.
Deferència absoluta cap a la individualitat=desastre.
Sembla que les estigui fent les dues alhora, perquè no faig res bé, ni cap als altres ni cap a mi.
Quina pena tot plegat.
Potser el més trist de tot és pensar que existeix la democràcia, i que en el fons només hi pot haver força i violència.
La llibertat d’una forma individual mai podrà resistir per ella sola. La mera existència d’una personalitat no genera el seu valor. I en un entorn on l’única relació possible és la pressió, la força i el control són derivats únics. No hi ha intercanvi, no hi ha diàleg: tan sols rigidesa i trencament. I la bargonya, de trobar-se trencat per gent trencada. De trencar gent tot i estar trencat.
la capella 