A Josep i els seus Germans diu Thomas Mann que a vegades el cel i la terra es confonen, que les coses que hi ha a dalt i hi ha a baix no sempre es mantenen en una mateixa posició i que es poden desplaçar. També afirma que és fàcil comprovar com sovint allò que ens sembla diví, sobrehumà, esdevé vulgar, mundà; com elements del nostre món es converteixen pels motius més variats en representacions d’una força sobrenatural, i com les forces màgiques poden afectar el nostre món; «l’amunt» i «l’avall» en rotació, allò diví i allò insignificant donant voltes i intercanviant les seves posicions en un moviment incessant.
Passat un temps de que allò diví hagi caigut a la Terra i que quelcom terrenal hagi ascendit al cel, aquests termes s’inverteixen de nou i el que era entre els núvols cau en l’oblit i allò atrapat al fang terrenal ascendeix – un altre cop en moviment, altre vegada en rotació. Això ho anomena Mann (parlo de memòria) una roda que gira, que completa un cicle amb cada gir de 360º, i que serveix per a mantenir l’interès dins d’un món que no canvia, on només hi ha un Déu immortal i (pràcticament) immutable, i un fang en constant moviment que pren (i es desprèn de) forma per a mantenir-lo, a ell, distret.
El text de la Caterina Almirall per a l’exposició d’Aldo Urbano i J. M. Sucre a Bombon Projects (disponible aquí) comença així:
«Diu l’Aldo Urbano que a força de repetir el gest, de dedicar- hi molt d’esforç, pot passar que confonguem el dalt amb el baix, i en aquest estat de transició fluctuant ja no sapiguem si estem pujant o baixant. Els joves són vells i els vells renascuts. La relació entre l’Aldo Urbano i en J.M. de Sucre es basa en aquesta confusió, una confusió entre dalt i baix, entre pujar i baixar»
Les similituds entre els conceptes de transició d’Almirall/Urbano i de Mann són aparentment significatives. Mann al seu llibre parla per exemple del vell Elièzer qui, malgrat viure al present, coetani de Josep i mestre seu, al llarg de la seva vida no ha fet altra cosa que reviure i repetir, pas per pas, la vida d’un Elièzer pretèrit que va trepitjar la Terra centenars d’anys abans que ell. El passat es repeteix en el present, i això porta al nostre Elièzer a que confongui la seva vida amb la del seu predecessor. A més, l’Elièzer nou té els mateixos atributs que l’Elièzer vell: és vell i savi. I tot i que ningú els ha vist mai junts, tothom sap que físicament són, si no idèntics, sí molt semblants. Doble confusió, per tant, pel pobre Elièzer.
Almirall escriu que, mitjançant l’esforç repetit i prolongat, la identitat es projecta més enllà de la seva realitat: que en el fer, en l’acte de fer, la persona es pot arribar a desfer de sí mateixa i perdre els atributs que la caracteritzen. Ja no importa si res és a dalt o a baix – perquè l’experiència humana ha sigut transmutada. I com a resultat d’aquest acte de canvi trobem el següent:
«L’Aldo Urbano i en J. M. de Sucre comparteixen la voluntat de que les formes que pinten produeixin alguna cosa més enllà d’elles mateixes, pintar implica afectar el futur»
I aquí és on ens separem de Mann. La transmutació és tractada a Josep i els seus germans com un mecanisme més de la realitat divina per a gestionar-se, amb l’objectiu final de deixar-ho tot igual. El canvi és entès com a manteniment de la igualtat. Per a Urbano i de Sucre, segons Almirall, el futur pot ser precisament modificat amb la transmutació. Menciona l’or, per exemple una font tradicional de riquesa, i que faria un pobre ric. També es menciona el color, font de coneixement dins l’àmbit artístic, i de nombrosos escàndols en la història de l’art. Així doncs, el futur no ve decidit per instàncies superiors, sinó que pot esdevenir resultat de la creació artística. Elièzer no serà per decisió de Déu, sinó que haurà decidit convertir la seva vida en una metàfora de l’Elièzer precedent. Passat i futur units no per un present immutable, com a l’univers de Mann, sinó per un present que transgredeix el seu estat, que busca un més enllà a partir d’ell mateix, del seu aquí i ara, per a ser múltiple.
Afegeix Almirall que les obres d’Urbano i de Sucre tenen una funció concreta: en el cas de Sucre, el que es busca és protegir la privacitat, l’ésser, dels lladres, dels que impedeixin l’execució del viure amb normalitat. L’obra d’art és un retrat literal d’aquesta voluntat, del rebuig de l’aliè perjudicial.
En el cas d’Urbano no queda tant clar. Les seves obres, com ja comentàvem el 2015, ofereixen un estat en suspensió, un instant de dinamisme capturat en tela, com feien les fotografies de Muybridge al segle XIX quan representaven els diferents estadis del moviment dels cavalls. La voluntat d’Urbano és així clarament analítica, com Kandinsky quan juga amb formes i colors, seduïnt i violentant, qui sap si amb una mirada sorneguera, per a definir un instant de relacions. I anem més enllà: com Kandinsky, no presenta un interès en mostrar la realitat fotogràficament, de manera que es pugui reconèixer. Però com Muybridge, vol referenciar un o diversos estadis d’una evolució. La seva obra presenta així una doble ambició: capturar el moment en tota la seva complexitat, i alhora fer-ho de manera transparent, explicativa, analítica per a que se la pugui percebre. Extreure els elements imprescindibles d’un estat circumstancial per a oferir-lo al món en la seva singularitat i en la seva relació amb l’univers.
I sí això ja era present en obres anteriors d’Urbano, ara hi trobem també una certa maduració formal, una construcció més complexa i ambiciosa de formes i colors en abstracció, més tranquil·la però amb més abast. Figures que podrien provenir d’un entorn floral i natural es veuen sotmeses a una visió decorativa, clarament afectada per una concepció de la naturalesa sotmesa als gustos i desitjos de l’home, però alhora aliena a qualsevol element terrenal recognoscible .
Allunyat de qualsevol mostra d’afectació o emoció, els éssers d’Urbano es mantenen a ells mateixos per a justificar-se, en el present i el passat. L’efecte que aquestes obres tenen sobre el món, la funció que mencionàvem, no se’ns fa evident a primera vista. Però hi trobarem una pista al text d’Almirall:
«La pintura és un portal. Passem a través d’ella. Les pintures compleixen una funció hipnòtica i seductora, per això no són racionals sinó impulsives. La forma visible d’alguna cosa que està passant. Aquestes pintures, l’Aldo, i segurament en de Sucre també, i potser tu i jo també, ja les havíem vist en somnis, perquè vénen a buscar-nos des d’un altre món, com si ja existissin abans de ser pintades. A la vegada no acaben d’existir mai, perquè sempre estan canviant, en un món que és ordenat, i aquest ordre permet crear coses noves a cada instant de manera que no puguem retenir quasi res a la memòria i cada vegada que mirem és la primera.»
Potser el que busca Urbano és oferir un estatisme que ofereixi un mirall a aquest món canviant, un punt de trobada constant dins la transició inacabable, un pas únic i singular dins el girar constant de l’univers, on «a dalt» i «a baix» es perden en un tombar infinit i sense final, la serp que es mossega la cua, l’ouroboros que menciona Almirall. Un espai de llibertat, desvinculat i que se sustenta a ell mateix, però alhora incomprensiblement real i proper. Un art universal, transmutador, que converteix la pintura en portal i ofereix un diàleg constant, sense pressa ni sense pressió però sempre present, uns ulls oberts dins la realitat que gira la nostre voltant. I a diferència del Déu egocèntric de Thomas Mann, que juga a distreure’s amb la creació del món, l’obra abstracta d’Urbano té quelcom d’implicació en el dia a dia, en la quotidianitat, que és molt difícil de passar per alt. És aquest valor social, i també el valor artístic, el que fan de les exposicions d’Urbano una cita sempre satisfactòria amb l’art.
Fins el 21 de setembre a Bombon Projects.
la capella 