Midnight Whore 2

Midnight Whore 2 Trailer

Midnight Whore 2 Trailer

Crítica: Nabucco – Liceu

Publicada a Llegir en cas d’incendi el 7 d’octubre de 2015

Un rei amb excés d’ego; les seves filles hereten la seva ansietat per tenir poder; déus que guanyen força entre fidels, la perden, i la tornen a recuperar, però sense que sigui fàcil entendre per què; un enamorat que esgota la seva energia cridant pocs minuts per a no tornar a aparèixer més; un poble que mor i reneix, que és víctima però sempre sobreviu: en definitiva, un rei que es torna boig, que perd la corona i la recupera mitjançant redempció religiosa, però que perd una filla quan també demana la redempció. La paradoxa de l’òpera de Nabucco és que, com més avança la seva narració, menys clar resulta a l’espectador esbrinar qui ha jugat cap paper en què, quin déu perdona a qui i per què ha succeït res.

Desafortunadament per a nosaltres, la versió que presenta Daniele Abbado al Liceu no només no contribueix a fer que s’entengui la trama, sinó que afegeix elements forans a la confusió. Ens trobem davant d’un cas on la modernització del poble hebreu, situant-lo al mig de l’apocalipsi nazi, no permet entendre quin poble fa què a qui, perquè segons Abbado els nazis haurien de ser els assiris que acaben convertint-se al judaisme. Així, la lectura d’un poble jueu que és víctima però que alhora captura els seus botxins sota la protecció d’un déu atent queda desacreditada per la falta de respecte que podríem entendre que Abbado proposa en la seva versió de l’horror de l’Holocaust. Abbado juga, però, sobre segur, sense mostrar mai cap símbol nazi, i deixant que siguin les repetides escenes de violència i persecució, ofrena de primogènits i resurrecció de víctimes les que expliquin què passa en cada moment, però fins i tot també aquí la producció falla. La falta d’informació, la repetició de models, la manca d’expressivitat de la posada en escena i l’ús de conceptes que de tant tòpics resulten poc aclaridors (la caiguda del monolit com a derrota de la cultura babilònica?) contribueixen a donar impressió de descontrol. Al final acabem pensant que el que hem vist és un assaig per a una escena d’una superproducció de Hollywood, on només interessava ensenyar gent fugint.

La suposada brutalitat de les seves imatges queda limitada dins un context que no para atenció a la música, no ajuda a donar profunditat al llibret ni ofereix composicions visuals especialment destacables. Això no vol dir que no estigui exempta d’algunes idees valuoses, com quan converteix les lloses-tradició del judaisme, que apareixen al primer acte, en models segons els quals el pobre jueu serà dividit, al segon acte, i aparentment portat a l’extermini. Aparentment, diem, perquè al cap de poc, molts dels cossos que hi ha estesos s’aixecaran mentre nenes jueves els acompanyen amb espelmes. Homenatge difús a La Llista de Schindler? Qui sap. La principal diferència, però, és que Spielberg semblava voler explicar una història, mentre que aquí allò què succeeix damunt l’escenari sembla un trencaclosques que ningú no ens ha indicat com resoldre, i que a sobre han cobert de sorra.

Desgraciadament, l’apartat vocal corresponent als membres del segon repartiment tampoc va resultar especialment lluït. El Nabucco de Luca Salsi, tot i presentar una veu ben timbrada i del color apropiat, no va saber interpretar correctament les inflexions de la música de Verdi, desdibuixant el caràcter que el mestre de Busseto havia donat al personatge. Salsi sembla que opti, així, per fer una interpretació més d’actor que no pas canora, malgrat el detriment evident de la música. Això contribuïa també a trencar el significat de les paraules, les quals es troben subjugades a l’estructura de la melodia, i per tant dificultant la comprensió de l’evolució del personatge; podríem dir que és símptoma clar de què per a cantar bé Verdi, no només cal entendre la prosòdia de la llengua, sinó saber què diu la música en cada moment.

L’Abigaille de Tatiana Melnychenko tampoc va mostrar gaire coneixement de l’estil de cant verdià, i va oferir una interpretació histriònica i poc apreciable a nivell tècnic, amb filats insuficients i aguts innecessàriament acompanyats (passant per totes les notes de l’escala) i malgrat això d’afinació dubtosa. Al tercer acte, però, va oferir molta més precisió, particularment en el seu duet amb Nabucco. Malgrat tot, al final de l’òpera tornava a mostrar alguns símptomes de manca de seguretat tècnica en els piano. Vista la seva evolució, però, és molt probable que a mesura que avancin les funcions guanyi en seguretat i mostri la potència vocal, tant en projecció com en volum, que hem pogut veure.

El Zaccaria d’Enrico Iori va ensenyar com amb una veu no gaire lluïda, ni en timbre ni en volum, però amb prou tècnica, es pot cantar amb suficiència el paper de líder espiritual hebreu. En el seu cas hi vam trobar escàs domini de l’estil de cant verdià, així com coloratura d’abast limitat, però sí honestedat interpretativa. L’Ismaele d’Alejandro Roy va estar ple de gallardia, i bona projecció en els aguts, però no va demostrar haver interpretat les inflexions dramàtiques de la música de Verdi. Com a exercici vocal, també hi vam trobar a faltar un millor arrodoniment del color, brillant a vegades en alguns aguts, però poc destacable en les mezza voce. Per la seva part, la Fenena de Marianna Pizzolato presentava a priori les condicions adequades per a portar amb èxit el personatge, però potser per falta de valentia o per falta de recursos només vam trobar un color adequat, suficient italianitat, i un cant bonic però no del tot estable tècnicament.

La direcció d’orquestra de Daniel Oren va ser un dels pocs punts positius de la vetllada al Liceu, especialment per l’energia amb què vertebrava la música de Verdi. Amb una orquestra no sempre constant a les seves mans, Oren va optar per a dinamitzar la partitura verdiana, reforçant el drama, encara que això va suposar perdre claredat i brillantor en textures orquestrals, especialment en els forte. Tot i així, en seccions reposades es recuperava la qualitat tímbrica orquestral. Aquesta, sumada a l’omnipresent càrrega emotiva de l’òpera, va donar instants de gran bellesa, especialment en els fragments de treball amb el cor del teatre que, tot i mostrar certs desajustos en les entrades, va saber interpretar amb intensitat no només el cèlebre Va Pensiero, sinó especialment el fragment “Immenso Jeovha” de la penúltima escena de l’òpera. La mà d’Oren guiava amb atenció i fermesa tant l’orquestra com el cor, i posava en evidència no només el domini de la partitura i el coneixement de la direcció, sinó també sensibilitat i bon gust a l’hora de subratllar certs aspectes melòdics i tímbrics de la partitura i oferir una interpretació potser no d’excessiva profunditat, però sí treballada i coherent.

Així doncs, tenim la impressió que el pas dels dies i el rodatge adquirit amb les diverses funcions permetran a aquest segon repartiment oferir una rendició decent de Nabucco, com a mínim en l’apartat musical. Òpera que, tot i no ser precisa i intensa com les obres mestres tardanes del mestre de Busseto, sí que presenta passatges de gran bellesa i geni, i que només per això ja val la pena conèixer.

Crítica: Lucia di Lammermoor al Liceu

Publicada a Llegir en cas d’incendi el 6 de desembre de 2015

Sovint es defineix la música romàntica italiana de primera meitat del segle XIX com a música plenament idealista, desvinculada totalment de la realitat, construïda a partir d’estereotips, d’universos tan estables i monolítics que, davant la primera amenaça de canvi, prefereixen ser destruïts; millor la mort que viure amb la corrupció del desig insaciat, millor morir que ser sotmès/a a quelcom no desitjat, que viure amb l’estampa de la humiliació. Personatges com la Norma de Bellini, que es sacrifica per a mantenir l’statu quo, o Lucia de Lammermoor, incapaç d’acceptar la seva situació familiar i política, són paradigmes d’aquest estat polaritzat en el tot o res.

Més endavant, el Verdi madur portarà aquests conflictes a una esfera més humana, convertits en conflictes quotidians, malgrat es trobin aquests també en grans corts (Aida) o ficcions fantàstiques (Il trovatore). A diferència de la música dels seus precursors, les òperes de Verdi presentaran una partitura més pesada, amb més cos orquestral, amb textures carnals i passionals. Donizetti i Bellini, per contra, treballaran amb la línia melòdica com a element indispensable d’expressió, com a vehicle predilecte per a transmetre el drama a l’espectador, de gran lleugeresa i bellesa etèria, però també arrasadora i efectista. Serà en les obres d’aquest període on l’estil de cant belcantista trobarà alguns dels seus exemples més representatius, cant basat principalment en la lectura acurada i precisa de la partitura, on la inflexió que es dóna a cada melodia pot canviar la percepció que es té del personatge, i per tant un tipus de cant on l’expressió ha d’estar sempre supeditada a l’estil. Tot i així, el gran mèrit dels i les cantants que ens han deixat representacions belcantistes històriques, és el d’haver aportat una lectura personal però expressiva de la música, que sovint redefineix el que s’ha fet anteriorment, però també allò que es farà de cara el futur. En aquests casos hi trobem tècniques de cant solidíssimes, que permeten als cantants jugar amb la veu, modular-la, convertir-la en els instruments eteris però de gran expressivitat que buscaven els compositors romàntics, però també personalitats inconfusibles que converteixen abstraccions musicals en crits d’angoixa, sospirs d’amor i promeses de venjança, transcendint els límits imposats per la partitura, però sempre a partir de la lectura fidel d’aquesta.

Tot això ho trobem a Lucia di Lammermoor, representant paradigmàtic del belcanto. La seva principal virtut és envoltar l’espectador, ja des de l’inici, amb melodies de gran alçada dramàtica, de tensions que arriben periòdicament, a la manera de l’onatge marí, i que manté un nivell d’energia extraordinari. No tota la partitura és igualment inspirada, creativa i sorprenent, però la força emocional és de gran densitat, i manté l’espectador en constant excitació. En mans de bons intèrprets, pot devenir una experiència inoblidable. La vetllada viscuda al Liceu va donar indicis de què aquesta Lucia pot esdevenir, per diversos factors, un dels punts forts a nivell de veus i cant d’aquesta temporada, especialment per l’estrena de Juan Diego Flórez com a Edgardo, però també pels diversos cantants que interpretaran l’òpera al teatre aquest mes de desembre. Servidor va tenir l’oportunitat de poder gaudir d’un repartiment que pot arribar a proporcionar nits notables, sobretot quan portin una mica més de rodatge.

En el paper de Lucia di Lammermoor podem sentir a María José Moreno, una de les poques sopranos espanyoles capaces de tirar endavant un paper tant exigent i donar bons resultats. La seva és una veu de mida mitjana, de timbre càlid i bell, amb capacitat molt digne per al cant de coloratura, i amb una projecció ben resolta que permet modular la veu per a poder interpretar correctament les inflexions musicals i dramàtiques del personatge. Un únic però el trobaríem en què no sempre manté la continuïtat i homogeneïtat dramàtiques, ja que algunes vegades es té la impressió de què la seva efervescent personalitat sembla un obstacle per a mantenir la rectitud interpretativa en els petits detalls que s’exigeix en aquest paper. Tot i així, l’escena de bogeria de l’acte tercer és un goig de principi a fi, expressiva i dramàtica, no especialment sorprenent, però de gran volada. Estem convençuts que aportarà moltes nits de gran espectacle pirotècnic i intensitat dramàtica al coliseu barceloní.

L’amant desolat, Edgardo, el va interpretar un notable Ismael Jordi. De veu no especialment bella, sí que presenta un control tècnic excel·lent de l’instrument i del fiato, un volum adequat, gran musicalitat, i és també un bon coneixedor de l’estil belcantista, malgrat que vam trobar a faltar un grau més d’elegància en la seva interpretació del rol. Les seves escenes amb Lucia eren de gran intensitat dramàtica, i la secció final de l’òpera la va oferir amb molt bon gust i expressió, oferint una lectura tampoc especialment sorprenent, però sí sentida del “Tu che a Dio spiegasti l’ali”, emprant els reguladors amb gran efectivitat i convencent, així, en l’últim gir fatal i dramàtic de l’òpera. També es produïa un efecte curiós quan sortia a l’escenari, on semblava motivar i centrar la resta de companys de repartiment, fent que el conjunt guanyés en qualitat i intensitat. Així doncs, un punt fort sens dubte de les representacions d’aquesta Lucia di Lammermoor.

L’Enrico Ashton de Giorgio Caoduro també mostrava solidesa tècnica, amb domini de la respiració, però va iniciar la funció amb un timbre poc agraciat. A mesura que avançava la funció, però, vam tenir la sensació que la veu guanyava en qualitat, tant de timbre com de control del vibratto. La seva interpretació no va resultar sorprenent, però tampoc va acabar molestant.

Una de les sorpreses de la nit la va proporcionar el jove baix croata Marko Mimica, amb una veu de timbre molt bell, envellutat, de gran volum i rotunditat, només embrutat per entubaments ocasionals, tant en el registre agut com en el greu, i a qui voldrem sentir amb més freqüència. La seva interpretació, rigorosa, no estava exempta d’emoció, i els seus aguts d’insultant facilitat omplien la sala del teatre. Per acabar, així com les aparicions d’Ismael Jordi a l’escenari afavorien al millor funcionament de la representació, la veu de Mimica permetia al conjunt sonor sonar encara millor. Si les seves interpretacions es mantenen a la mateixa alçada, pot acabar esdevenint un dels baixos a seguir dins l’escena contemporània.

La resta de repartiment va complir amb professionalitat i bon gust, així com també ho va fer el cor de la casa. A destacar la direcció elàstica, dramática però lleugera de Marco Armiliato, seguidor atent del drama, desenvolupant-lo en un fraseig elegant i expressiu, però gens carregat de metafísica innecessària. Acompanyava i embolcallava les veus, atorgant-les el protagonisme, però sense oblidar tampoc l’enorme rellevància del rol de l’orquestra. Com resulta habitual, alguns errors en els vents de l’orquestra van desdibuixar una lectura que, de tant neta, pot semblar senzilla de fer, però que no podria quedar més lluny de la veritat. Així doncs, notabilíssima i molt agraïda direcció del director italià.

S’ha de dir que la posada en escena va resultar totalment prescindible; llevat d’alguns pocs cops d’efecte, produïa la mateixa impressió que una representació semi-escenificada. La interpretació de la obra per part de Damiano Michieletto resulta superficial, poc original, afectada i totalment prescindible. Res més a dir d’aquesta Lucia de Lammermoor, tan sols aconsellar tothom que la vegi, aficionats a l’òpera i nouvinguts. Podem dir, sense cap mena de dubte, que aquestes representacions seran notables, i que no gaudir-ne resultarà complicat. L’únic però, són els estossecs i sorolls d’un públic que manté, desgraciadament, la seva mala educació. Per sort, Donizetti i uns intèrprets sòlids permetran als espectadors que ho vulguin realitzar un viatge fantàstic a l’univers idealista i exagerat de l’Escòcia del segle XVII, per a perdre’s en la riquesa dramàtica i melòdica d’aquesta obra fonamental, plena d’energia, vitalitat i de tragèdia romàntica.